Pràctica 2: Dessensibilització Sistemàtica

A finals del segle XIX W. James va introduir el funcionalisme, amb el qual no vol donar resposta a com esta formada la ment, sinó com funciona. La psicologia en aquesta època era la ciència que estudiava els estats de consciencia.

Més tard, amb J. Watson i el conductisme, es produeix un trencament en aquesta manera de veure la psicologia . Watson considera els continguts mentals com una cosa inestudiable i creu que cal que la psicologia es centri en estudiar la conducta observable. Aquest autor va publicar en 1913 un article anomenat "Per què sóc un psicòleg conductista?" en que assenta les bases del conductisme.

El conductisme té els seus antecedents en I. Pavlov a finals del s. XIX i proncipis del XX i en el seu "condicionament clàssic" (Estímul - Resposta). Pavlov estudiava els processos digestius en gossos, però les conclusions a les que va arribar son aplicables a la psicologia. Va observar que al mostrar-li als gossos el menjar aquests salivaven. Aquesta es una reacció natural, no apressa. Aquest tipus de reacció s'anomena REACCIÓ INCONDICIONAL. Es va adonar que els gossos també feien aquesta reacció quan anticipaven que el menjar havia de venir, per exemple associant l'hora de menjar amb el so d'una campana. Aquest era un estímul no natural, havia estata prés. S'anomena ÉSTÍMUL CONDICIONAT. Pavlov es va doar compte que podia associar estímuls per aconseguir respostes.

Watson va utilitzar aquest esquema per explicar les fobies: un estímul (com una araña, per exemple) provoca una resposta (por).

Amb Skinner trobem una evolució del concuctisme. Aquest autor parla del "conductisme operari" (Estímul - Resposta - Conseqüencia).

Més tard, Mary Cover Jones aconsegueix descondicionar les fobies presentant l'estímul que fa por en una situació de relaxació. En això és el que consisteix la segona pràctica, solucionar en deu passes la fobia d'un nen que té por a pujar als autobusos:

1. Com a primer pas podría mirar una pel·lícula en que sortissin busos, o alguna serie infantil que tingui a veure amb això per que comenci a veure-ho com una cosa positiva.

2. En la mateixa linia, també podem explicar-li contes o històries en que els bussos siguin necessaris.

3. Podríem comprar-li al nen joguines de bussos, per qué jugant amb elles pot comnçar a veure els autobussos com una cosa divertida.

4. Caldria tenir una conversació amb el nen per fer-li entendre al nen que el bus és exactament igual que un cotxe, però més gran, per què vegi que hi ha els mateixos perills.

5. Potser aniria bé que el nen parlés amb un conductor/a de bussos, una persona que es passa el dia viatjant en bus i no li passa absolutament res dolent.

6. També podem anar amb el nen a fer un volt per la ciutat per qué vegi que els busos són una cosa del día a día, que puja multíssima gent i no passa res.

7. Si fos possible, aniria bé que el nen pogués pujar amb els pares quan el bus estugui aturat, per fer un primer apropament al bus.

8. Després podríem intentar fer un trajecte curt en bus, potser només una dos parades dins d'una ciutat, encara que no sigui més de deu minuts, sempre acompanyat dels pares.

9. Més tard podríem convencer al nen per anar algun lloc que li agradi, per exemple al cinema, però anar-hi amb bus. aquest trajecte caldria que fos una mica mes llarg que el anterior.

10. Com a últim pas hem pensat que seria aconseguir que el nen pogués anar d'excursió amb els companys de classe en bus sense necessitar els seus pares.

CONCLUSIÓ:

Aquesta pràctica, la dessensibilització sistemàtica, pot ser molt efectiva, pero tot i això cal tenir molt en compte la persona a la que va adreçada. Si avança molt ràpid potser podríem saltar-nos algun pas, però si veiem que un dels passos li costa molt potser haríem de buscar més passes alternatives i allargar una mica el procès. Com que el resultat depèn molt de la persona, seria bó tenir preparades passes alternatives per aplicar-les depenent de com respongui la persona.

El conductisme va tenir la seva època "d'esplendor", després es va acabar quan ja no va ser capaç de donar més repostes i va necessitar un altre perspectiva (el cognitivisme) amb una nova manera de veure la psicologia. Amb el cognitivisme es va poder ampliar el camp d'estudi de la psicologia, per que amb el conductisme només es centrava en la conducta observable, i això es queda curt per poder arribar a compendre la conducta humana. Tot i això cal tenir en compte l'eficàcia d'algunes de les seves tèctinques, com aquesta: la dessensibilització sistemàtica.

Pràctica 1: La Introspecció

El primer dia de grup petit de fonaments de Psicologia vam començar amb una pràctica sobre la introspecció. El professor va fer una introducció sobre el que hauríem de fer: observar el nostre pensament durant uns deu minuts sense que fessim res. Només haviem d'observar el que passava pel nostre cap durant deu minuts.

Al principi va semblar fàcil per qué es algo que ja fas normalment sense adonar-te'n: quan vas sol pel carrer, al bus o al tren, etc. Però quan intentes fer-ho voluntàriament no és tan fàcil. Et costa concentrar-te per que només penses en que has de pensar, i de fet ja estas pensant.

El professor va sortir de la classe i ens va deixar uns deu minuts sols per qué poguessim concentrar-nos. Deu minuts en silenci, sense fer res, només observant el nostre pensament, jo vaig pensar que es faria etern. Al principi hem va costar molt concentrar-me. L'únic que aconseguia era fixar-me molt en l'entorn: mirar per la finestra, als companys, la pissarra, al passadís... Vaig pensar que això no era una introspecció i vaig procurar pensar en una altra cosa, pero per quan més ho intentava menys ho aconseguia, no sabia en que pensar. LLavors em va venir al cap que sobre aquesta introspecció hauria de fer una pràctica, que hauria de escriure tot el que em passava pel cap i de moment no m'havia passat res. Pensar en això em va fer pensar també en els altres treballs de les altres assignatures. Per això vaig començar a organitzar-me mentalment el temps per poder fer tots els treballs que em venien al cap en aquell moment. També vaig pensar en alres coses que havia de fer, com per exemple anar a comprar o trucar a algú, i vaig acabar planejant tota la setmana.

Planejant la setmana vaig arribar al dissabte, això em va fer pensar en sortir de festa i això em va fer enrecordar-me del dissabte passat. Així vaig començar a pensar en el que hem va passar, en qui m'havia trobat, amb qui havia parlat, quina música havia escoltat... En la música hi vaig estar pensant una bona estona, recordant cançons, no només de la discoteca, també de la que escolto a casa. Amb les diferents cançons que em venien al cap m'anaven vinguent diferents records de la meva vida.

Cap al final de la introspecció vaig sentir gent que parlava i comentava lo difícil que resultava concentrar-se. Vaig estar d'acord, però això em va distreure del meu pensament i al cap d'un moment va entrar el professor per qué la pràctica havia acabat.

Em vaig adonar que encara que al principi em va semblar que s'em faria etern al final no es va fer tan llarg com m'esperava. I tot i que just en acabar la pràctica tenia la sensació de no haver fet res en aquells minuts, després de pensar-ho t'adones que la teva ment no ha parat ni un moment: amb records, fent plans pel futur, reflexionant sobre algun problema... Ni tan sols al principi quan em semblava que no estava fent res, la meva ment no estava en blanc.