El primer dia de grup petit de fonaments de Psicologia vam començar amb una pràctica sobre la introspecció. El professor va fer una introducció sobre el que hauríem de fer: observar el nostre pensament durant uns deu minuts sense que fessim res. Només haviem d'observar el que passava pel nostre cap durant deu minuts.
Al principi va semblar fàcil per qué es algo que ja fas normalment sense adonar-te'n: quan vas sol pel carrer, al bus o al tren, etc. Però quan intentes fer-ho voluntàriament no és tan fàcil. Et costa concentrar-te per que només penses en que has de pensar, i de fet ja estas pensant.
El professor va sortir de la classe i ens va deixar uns deu minuts sols per qué poguessim concentrar-nos. Deu minuts en silenci, sense fer res, només observant el nostre pensament, jo vaig pensar que es faria etern. Al principi hem va costar molt concentrar-me. L'únic que aconseguia era fixar-me molt en l'entorn: mirar per la finestra, als companys, la pissarra, al passadís... Vaig pensar que això no era una introspecció i vaig procurar pensar en una altra cosa, pero per quan més ho intentava menys ho aconseguia, no sabia en que pensar. LLavors em va venir al cap que sobre aquesta introspecció hauria de fer una pràctica, que hauria de escriure tot el que em passava pel cap i de moment no m'havia passat res. Pensar en això em va fer pensar també en els altres treballs de les altres assignatures. Per això vaig començar a organitzar-me mentalment el temps per poder fer tots els treballs que em venien al cap en aquell moment. També vaig pensar en alres coses que havia de fer, com per exemple anar a comprar o trucar a algú, i vaig acabar planejant tota la setmana.
Planejant la setmana vaig arribar al dissabte, això em va fer pensar en sortir de festa i això em va fer enrecordar-me del dissabte passat. Així vaig començar a pensar en el que hem va passar, en qui m'havia trobat, amb qui havia parlat, quina música havia escoltat... En la música hi vaig estar pensant una bona estona, recordant cançons, no només de la discoteca, també de la que escolto a casa. Amb les diferents cançons que em venien al cap m'anaven vinguent diferents records de la meva vida.
Al principi va semblar fàcil per qué es algo que ja fas normalment sense adonar-te'n: quan vas sol pel carrer, al bus o al tren, etc. Però quan intentes fer-ho voluntàriament no és tan fàcil. Et costa concentrar-te per que només penses en que has de pensar, i de fet ja estas pensant.
El professor va sortir de la classe i ens va deixar uns deu minuts sols per qué poguessim concentrar-nos. Deu minuts en silenci, sense fer res, només observant el nostre pensament, jo vaig pensar que es faria etern. Al principi hem va costar molt concentrar-me. L'únic que aconseguia era fixar-me molt en l'entorn: mirar per la finestra, als companys, la pissarra, al passadís... Vaig pensar que això no era una introspecció i vaig procurar pensar en una altra cosa, pero per quan més ho intentava menys ho aconseguia, no sabia en que pensar. LLavors em va venir al cap que sobre aquesta introspecció hauria de fer una pràctica, que hauria de escriure tot el que em passava pel cap i de moment no m'havia passat res. Pensar en això em va fer pensar també en els altres treballs de les altres assignatures. Per això vaig començar a organitzar-me mentalment el temps per poder fer tots els treballs que em venien al cap en aquell moment. També vaig pensar en alres coses que havia de fer, com per exemple anar a comprar o trucar a algú, i vaig acabar planejant tota la setmana.
Planejant la setmana vaig arribar al dissabte, això em va fer pensar en sortir de festa i això em va fer enrecordar-me del dissabte passat. Així vaig començar a pensar en el que hem va passar, en qui m'havia trobat, amb qui havia parlat, quina música havia escoltat... En la música hi vaig estar pensant una bona estona, recordant cançons, no només de la discoteca, també de la que escolto a casa. Amb les diferents cançons que em venien al cap m'anaven vinguent diferents records de la meva vida.
Cap al final de la introspecció vaig sentir gent que parlava i comentava lo difícil que resultava concentrar-se. Vaig estar d'acord, però això em va distreure del meu pensament i al cap d'un moment va entrar el professor per qué la pràctica havia acabat.
Em vaig adonar que encara que al principi em va semblar que s'em faria etern al final no es va fer tan llarg com m'esperava. I tot i que just en acabar la pràctica tenia la sensació de no haver fet res en aquells minuts, després de pensar-ho t'adones que la teva ment no ha parat ni un moment: amb records, fent plans pel futur, reflexionant sobre algun problema... Ni tan sols al principi quan em semblava que no estava fent res, la meva ment no estava en blanc.
Correcte, Rubén! En la línia del que demano.
ResponElimina