PRÀCTICA 4: MECANISMES DE DEFENSA
A finals del s. XIX comença el Psicoanàlisi amb Freud, un metge que s'interessa pels trastorns que no es podien explicar biològicament, la histèria. Es un problema que té una connotació conductual (paràlisi) i no es pot explicar biològicament.
Aquest trastorn es pot curar amb l'hipnosi, ja que els pacients no presentaven els símptomes en estat de hipnosi. Això fascina a Freud, que decideix anar a estudiar amb Charcot a França. Fred es planteja que en la persona conviuen almenys dos estats de conciencia excloents, un de concient i un de inconcient. El primer text que va apareixer del psiconàlisi es de Freud i Brever, on es plantejen qüestions que més endevant Freud va desenvolupar.
Freud va fer una primera proposta on defineix la persona com una entitat on hi ha una part concient i una d'inconcient. També diu que la part concient és més petita (com va explicar amb la metàfora d'un iceberg, on el concient es la part que sobresurt de l'aigua i l'inconcient tota la majoria que queda amagat sota la superfície). Una bona part de la vida dels humans té lloc en un espai on la ment concient no hi pot arribar, i això té repercusions en la part concient, en un lloc anomenat pre-concient.
CONCIENT / PRE-CONCIENT / INCONCIENT
Es necessari l'inconcient, perquè si aquest aflorés de forma massiva portaria problemes. Els mecanismes de defensa són creacions que serveixen per evitar que l'inconcient aflori massa i ens protegeixen del desequilibri psíquic.
Freud va estudiar la dinàmica interior. Utilitzava el concepte de líbido, amb el qual ell es referia a una energia global de les persones, tot i que bona part era sexual.
Tant Carl G. Jung com Alfred Adler es van acabar separant de Freud perquè no estaven d'acord amb donar-li tanta importància al sexe.
Basant-se en el líbido, Freud va proposar una teoria de la personalitat:
ID / EGO / SUPEREGO
Freud planteja que quan la part de l'inconcient que provoca un símptoma aflora en la part concient es pot curar el simptoma i en això es basa la teràpia del psicoanàlisi.
L'ID és innat, en canvi l'EGO i el SUPEREGO són adquirits. Aquesta entitat, l'ID, es regeeix pel principi de plaer, la satisfacció inmediata. Opera de forma innata fins els dos anys, tot i que formarà part de la persona tota la vida. A partir dels dos anys sorgeix una nova entitat fruit de la interacció amb el medi, el JO (EGO). Aquesta entitat opera a partir del principi de realitat. A partir d'aqest moment es produirà una interacció entre el que desitjo (ID) i el que puc aconseguir (JO). L'ID pot quedar frustrat i el nen enten que cal negociar amb la realitat. Totes dues entitats són egoistes, només miren per un mateix. A partir d'una tercera entitat, el SUPEREGO, apareix la dimensió social. Apareix cap als tres anys, i aquesta entitat té en compte als altres i s'afegeix a la dinàmica interna de la persona, per tant el comportament humà és el resultat de la interacció d'aquestes tres identitats.
Hi ha una teoria de Freud del desenvolupament psicosexual, basat en el líbido. Aquest desenvolupamet segueix unes fases, que si no són superades es produeix una fixació, un encallament en alguna de les fases que repercutiràn en el comportament de la persona.
Aquestes fases són les següents:
FASE ORAL (0-2 anys) → els nens obtenen el plaer per la boca (menjar, succió, etc). Cal que el nen quedi totalment satisfet en aquesta fase.
FASE ANAL (2-3 anys) → els nens comencen a aprendre a controlar els esfínters. No es pot forçar-los a que ho facin abans de que estiguin preparats.
FASE FÀLICA (3-6 anys) → els nens descobreixen els seus genitals i que d'aqui obtenen plaer. Apareix el compexe d'Edip (d'Electra en les nenes), en el que el nen s'enamora de la mare i a la vegada té por per si el pare s'entera. Per superar aquesta fase el nen s'ha d'indentificar amb el pare i així pot continuar enamorat de la mare sense tenir por.
PERÍODE DE LATÈNCIA (6-12 anys) → el nen va creixent fins arribar a la etapa de madiració sexual fisiològica.
FASE GENITAL (a partir dels 12 anys) → El nen arriba al punt de maduració sexual fisiològica.
Aquest és una teoria més de Freud que va utilitzar per explicarla conducta humana.ç
Finalement, Freud va parlar dels mecanismes de defensa, dispositius creats per el JO per protegir l'estabilitat psíquica de la persona. La seva pròpia filla, Anna, va proposar un llistat de nou mecanismes de defensa:
Repressió: aquest era, segons Freud, el mecanisme de defensa més important. Consistia en mantenir el impulsos inacceptables de l'ID fora de la conciencia.
Negació: negar-se a creure que un esdeveniment amenaçador o advers pot arribar a tenir lloc.
Projecció: la persona atribueix als altres els seus impulsos inacceptables per tal de sentir-se millor.
Racionalització: la persona busca una explicació racional per una realitat que li es inacceptable.
Intel·lectualització: la persona pren distància de les amenaces adoptant actituts fredes, anàlitiques i distants.
Formació reactiva: es protegeix contra l'alliberament d'un impuls inacceptable posant emfasi en el seu oposat.
Regressió: es dóna quan la persona, davant un problema que no es veu capaç de superar, torna a fases anteriors del seu desenvolupament.
Desplaçament: consisteix en canviar l'objectiu d'un impuls per reduir l'ansietat.
Sublimació: consisteix en transformar un impuls potencialment perillós en un comportament socialment madur i acceptable.
PRÀCTICA: Sublimar els set pecats capitals.
IRA: es produeix un accident de tràfic per que la senyal no te prou visibilitat.
- constructiva: analitzar primer el que ha passat i poder canalitzar l'ira cap a la solució del problema, p.e. Denúnciar l'ajuntament perque millori la visibilitat de la senyal.
- desconstructiva: sortir i barallar-se amb l'altre conductor, o carregar-se la senyal.
LUXÚRIA: molt de temps sense tenir relacions amb la parella.
- constructiva: parlar amb ella, intentar solucionar-ho i trobar alternatives.
- desconstructiva: enganyar a la parella tenint relacions amb altres.
GULA: una persona que té gana a totes hores.
- constructiva: posar-se una dieta equilibrada, repartida en molts àpats al dia.
- desconstructiva: no posar-te límits, deixar-te endur per la gana i abussar de les ingestes.
PERESA: una persona molt mandrosa que no pot evitar dormir.
- constructiva: buscar un treball que li permeti dormir el màxim d'hores possibles, tenint estones lliures o dies de festa.
- desconstructiva: quedar-se a l'atur.
SUPÈRBIA: Una noia que treballa en un despatx de comptabilitat, de manera que en un dels càlculs ha tingut un error, provocant que la resta de càlculs i números siguin erronis, i per tan la feina dels seus companys hagi estat en va.
- constructiva : No tenir aquesta actitud i assumir el seu error, ja que els seus companys ho entendran tenint en compte que tothom s’ha equivocat en un moment donat.
- destructiva : Ella no assumeix el seu error, ni demana perdo, té una actitud supèrbia envers els seus companys.
ENVEJA: un dia de classe després d'un examen un/a noi/a s'adona de que és la persona que ha tret la pitjor nota de la classe i això la fa estar rabiosa amb la resta dels seus companys.
- constructiva: veu que si té rabies i enveges cap als altres és perquè ell/a vol tenir millor notes i és planteja aconseguir aquest objectiu de cares ala pròxims exàmens i mira quina metodologia pot utilitzar i aplicar per a poder-ho aconseguir.
- destructiva: comença a fustigar-se i a bombardejar-se de pensaments negatius, com ara: no puc, no ho aconseguiré, sóc tut/a... I això porta la persona a deixar d'estudiar i a centrar-se en boicotejar les classes.
AVARÍCIA: un senyor que treballa a una empresa des de fa molts anys, resulta que l’any passat el varen ascendir, aquesta proposta ha creat en ell un sentiment de superar-se en tot moment, i per tant, s’ha tornat avariciós i així ho demostra amb els seus companys de feina, aquests decideixen donar-li l’esquena.
- constructiva: aquest individu hauria de valorar la que la seva actitud ha estat negativa en els últims mesos, i que un canvi en el seu comportament farà que els seus companys tornin a confiar en ell, perquè en cara estar a temps.
- destructiva: seguir amb l’actitud que tenia fins ara, tenint en compte que seguira sol i cada vegada més tindrà la gent encontra.
REFLEXIÓ:
Tots podem identificar-nos amb algun o altre mecanisme de defensa. Tots utilitzem aquests dispositius quan no som capaços d'acceptar els nostres desigs interns i tots hauriem d'intentar sublimar-los, encara que no sempre és tan fàcil.
Hem sorprén la mala visió que es té del psicoànalisi en la universitat per la majoria de professors, dóna la sensació de que el psicoanàlisi no es tractat com una perspectiva més de la Psicologia, sino com si hagessim de rebutjar-la ara ja abans de començar. Es veritat que no tots els professors en parlen malament, de fet hem fet una assignatura en que hem utilitzat teories psicoanàlitiques per explicar el comportament humà, i a mi personalment no m'han semblat tan absurdes, tot i que jo encara no tinc gaire coneixements del camp de la Psicologia com per opinar.
