Pràctica 9: Diagrama Sistèmic

Segons l'enfocament sistèmic la conducta és el resultat de les diferents relacions que té la persona. El psicòleg intervè en les relacions de les persones, no en l'individu. Les malalties són indicadors de que la persona té relacions insalubres.

Cal recordar la idea de causalitat circular: tot és causa i conseqüencia, per tant no és pot arribar a esbrinar la causa d'un problema, però tampoc cal, només cal intervenir en el sistema, en les relacions.

Dins d'aquest enfocament, en aquesta pràctica ens centrarem en la teràpia familiar estructural, ideada per Salvador Minuchin. Aquesta teràpia es un tipus d'intervenció sitèmica. Aquest model ens ofereix el diagrama sistèmic, creat pel mateix autor. Aquest senyor, juntament amb altres, a mitjans del segle passat, va considerar atendre a les persones amb enfocament sistèmic, comença a treballar les persones en grup.

Minuchin parla de que els grups tenen una estructura. El benestar de les persones no depen de l'estructura. Sinó del tipus de relacions que s'estableixen entre les persones que formen part d'aquest sistema. És important el concepte de jerarquia, i relacionat amb aquest, el de poder. Aquests dos estan vinculats al concepte de resposabilitat. Dins d'una família, per exemple, existeixen diferents graus de responsabilitat, per tant el repartiment del poder tampoc pot ser equitatiu. Tot i això, la gestió del poder no ha de ser autoritària. Minuchin diu que si en les famílies es capgira la gestió del poder o la jerarquia poden haver individus que manifestin símptomes. Per tant cal mantenir una jerarquia.

Jay Haley introdueix el component evolucionaista en les famílies. Les famílies tenen una evolució natural, si aquesta s'encalla poden apareixer individus que manifestin símptomes. Cal que els pares vagin delegant responsabilitat als fills segons la seva edat i maduresa.

La idea de frontera tb es important. Fa referència a l'àmbit de presa de desisions. Hi ha decisions individuals, compartides, dels pares, dels fills, etc. Tipus de fronteres:

______ rígides → no admeten comunicació

…........ laxes → invasions de territori permanents

--------- flexibles → comunicació fluida

PRÀCTICA:

La practica d'aquesta setmana consistia en plasmar un genograma i un diagrama sistèmic, que són eines que tenen el psicòlegs sistèmics per plasmar les relacions entre els individus d'un sistema. El genograma permet plasmar l'estructura d'una organització i el diagrama el funcionament.

REFLEXIÓ:

Pel que fa als diagrames i als genogrames els trobo unes eines molt útils per plasmar ràpiament el que el pacient explica i poder analitzar més tard aquestes relacions amb més tranquilitat, sense haver de patir per si se t'oblida alguna dada. Però a mi hem sembla que ha de ser complicat, perquè en la pràctica si alguna feltxa era molt complicada de fer ens inventavem un altre tipus de relació, però en la realitat els sistemes que es plasmen poden arribar a ser molt complicats i potser fins i tot l'esquema sens pot quedar curt.

Per altra banda, la teràpia familiar estructural suposo que va ser un gran avenç en la psicologia plantejar-se de treballar amb tota la família i no membre per membre, tot i que ara potser ho veiem com algo normal. El que més m'ha sorprès ha estat quan el professor ha dit que fins i tot es pot arribar a curar un simptoma fins i tot sense que el pacient assisteixi a la terapia, només intervenint amb altres membres del sistema i que canviin les relacions. Amb això es demostra que, potser no sempre, pero en alguns casos es veritat que el causant de la malaltia pot ser les males relacions dins del sistema, i que tot i que només hi hagi un pacient identificat, amb simptomes, molts altres poden estar patint aquestes males relacions.

Pràctica 8: Causalitat Circular

L'enfocament sistèmic provè de dos teories que no són del camp de la Psicologia, però que es poden aprofitar: la teoria general de sistemes i la cibernètica. Aquest enfocament trenca amb els anteriors en alguns conceptes bàsics, per exemple, els enfocaments anteriors es centren en l'individu mentre que l'enfocament sistèmic es centra en grups d'individus (sistemes) amb determinades relacions entre ells.

Un aspecte fonamental d'aquest enfocament es que creu que les persones no són/tenen un problema, les dificultats que apareixen no són fruit de un problema interior de la persona, sinó que són indicadors de que les relacions dins del sistema no són saludables. Un altre element que el diferencia es que no considera que es puguin arribar a coneixer les causes del comportament, perquè creu que la xarxa de inter-relacions dins del sistema es tan complexe que no es pot determinar i, a més, no creuen que sigui necessari coneixer la causa per solucionar el problema.

L'enfocament sistèmic defensa la causalitat circular:

Causalitat Linial Causalitat Circular

A → B A ↔ 1

El model de la causalitat circular dins d'un sistema explica el funcionament i manteniment del sistema. No cal saber la causa del problema per solucionar-lo, sinó com funciona i com es mante. Pels sistèmics fins i tot pot arribar a desaparèixer la causa del problema sense que aquest es solucioni, per tant no cal perdre temps buscant-la.

Alguns autors han arribat a dir que poden ser les solucions que apliquem les que acaben mantenint i agreujant el problema. Aquest problema en medicina en medicina s'anomena iatrogènia. Les intervencions del psicòleg no són mai inoqües, o són bones o dolentes, però afecten. La teràpia sistèmica atèn al pacient pensant en el grup (sistema) i intervene en les seves relacions (saludables/insalubres).

PRÀCTICA:

Elaborar 4 seqüencies de CAUSALITAT CIRCULAR per a cadascuna de les 4 modalitats de relació enumerades:

Relació simètrica constructiva:

La Joana acompanya a la Maria al metge → la Maria li compra un regal a la Joana → la Joana li fa un pastis a la Joana per agraïr-li → a la Maria el pastís la senta malament → la Joana acompanya a la Maria al metge...

Relació simètrica destructiva:

A la Marga li agrada en Joan → al Joan li agrada l'Anna → l'Anna passa de'n Joan perqué li agrada la Marga → en Joan passa de Marga → la Marga passa de l'Anna perqué li agrada en Joan...

Relació complementària constructiva:

Un empresari d'una marca esportiva fa una donació a una ONG → l'ONG dóna menjar i formació esportiva a nens pobres → un dels nens es converteix en esportista d'èlit → el nen va als mundials i guanya → li ofereixen fer un anunci per una marca esportiva → l'empresari guanya diners i torna a fer una altra donació per a la ONG...

Relació complementària destructiva:

Un home no té diners → l'home va al bar a beure per oblidar les penes →tornant en cotxe el para la policia → li retiren el carnet per conduir ebri → perd la feina, perqué necessitava el cotxe per anar-hi → l'home no té diners → va al bar...

REFLEXIÓ:

A mi personalment, aquest ha sigut l'enfocament que crec que més m'ha agradat dels que hem tractat a classe. M'ha sorprès molt el fet de no tractar l'individu únicament, sinó les relacions que té amb el seu entorn i dins del sistema. El fet de que la causa no sigui important pels autors sitèmics també ha sigut sorprenent, perqué normalment les ciencies de la salut intenten trobar la causa del problema per alleujar els símptomes, però també és veritat que si es pot aconseguir carar els símptomes sense haver de buscar una causa, que potser ja ha desaparegut i que potser mai trobarem, no cal que perdem el temps.

De totes maneres suposo que aquest enfocament pot ser molt útil per fer teràpia familiar, o de parella o per problemes com l'anorèxia o les drogadiccions, però potser en alguns casos més puntuals com per exemple una depressió surt més a compte realitzar un altre tipus de terapia en que es tracti més directament el simptomes i no tant les relacions i el sistema. A mi hem sembla que un psicòleg, encara que segueixi un enfocament determinat ha de saber aprofitar algunes coses d'altres enfocaments que li serveixin i no limitar-se estrictament al seu.

Una altra cosa que m'ha impactat ha estat que en aquest enfocament no es busquin les causes del comportament, però si es té en compte la causalitat circular seria una perdua de temps buscar unes causes tan díficils de trobar i que després no ens serien útils.

Pràctica 7: Actituts Rogerianes

Aquesta pràctica es centra en Carl Rogers, un psicòleg humanista. És el primer que es planteja introduir una càmera de video en la sala de teràpia. Creia que les persones tenien tendència al creixement humà, o com deia ell, a la actualització. Cada persona poseeix en el seu interior la saviesa per poder crèixer, només cal que li facilitem les condicions òptimes. Rogers, concretament, es centra en eles condicions de les relacions, que poden ser salubres si ajuden al desenvolupament de les facultats humanes, o insalubres, si són contràries a aquest desenvolupament. Qualsevol context pot ser favorable o desfavorable (families, escoles, organitzacions, colles d'amics, etc.).

Les condicions que Rogers proposava com a bàsiques per a que la persona es trobès en un context favorable eren:

1. Acceptació incondicional → acceptar les persones pel que són (més enllà de races, riquesa, estudis, etc.) tot i que podem no estar d'acord amb el que alguna persona fa.

2. Comprensió empàtica → capacitat per posar-nos a la pell de l'altre.

3. Autenticitat, congruència, coherència → pensar, sentir i actuar sense contradiccións.

Comentari del “DOCUMENTAL: Pensant en els altres”:

En aquesta classe vam veure un documental de 60 minuts sobre un mètode diferent per ensenyar als nens, aplicant les idees humaistes que hem vist en les dues últimes sessions. En el video podiem veure durant un any escolar la relació que s'establia amb aquest metode entre el professor i els nens i també entre els nens. Amb aquesta nova manera, el professor Toshiro Kanamori, no només proporciona als nens els coneixements imposats pel temari, sinó que va més enllà i els ensenya una filosofia de vida, una manera de prendre's les coses i d'afrontar els problemes diferent. Els anima a que expressin els seus sentiments i també a que col·laborin entre ells. A mi hem sembla que aquest metode no tothom el pot aplicar, ja que requereix un esforç per part del professor molt més gran que el tradicional i és aquí on es veu la vocació d'aquest home. També m'ha fet pensar en que cada cop s'està donant més importància als coneixements i al desenvolupament cognitiu i s'està deixant de banda el desenvolupament emocional i social. De que els serveix als nens tenir molts coneixements si no saben fer amics i relacionar-se amb els altres? I hauria de ser a l'escola, que és on els nens passen més hores normalment al llarg del dia i on poden trobar més companys de la seva edat, on haurien d'aprendre aquestes coses.

Pràctica 6: Necessitats Humanes

Pràctica 6: Necessitats Humanes

La Psicologia Humanista es la tercera gran força en Psicologia. Sorgeix als anys 40-50, quan el psicoanàlisi i el condustisme eren les dues gran forces. Aquests dos models tenien bases diferents, els conductistes es basaven en que al néixer erem com una tabula rasa, en canvi els psicoanalistes creien que hi havia alguna cosa innata, l'allò o id. Aquest dos nmodels de persones que servien com a base no agradaven a tothom i aquests psicòlegs desconetents, que en un principi havien treballat amb animals van postular uns nous principis.

Abraham Maslow i Carl Rogers van crear la Psicologia Humanista, on el model base de la persona tenia tendencia a la autorealització o actualització, es a dir, a voler creixer en un sentit positiu. Parlen de les necessitats de les persones, el que necessiten per no morir ni enfermar. Complementariament a les necessitats, diuen que existeixen les pseudo-necessitats, que són falses necessitats que si no es compleixen no provoquen ni la mort ni malaltia.

Aquests autors diuen que hi ha ambients favorables pel creixement i ambients insalubres i que els ambients siguin d'un tipus o altre condiciona el creixement d eles persones. La llavor del que un esser humà pot arribar a ser ja hi és al néixer, però es condicionada per l'ambient. Quan les persones no es comporten amb bondat és perque les seves necessitats no estan ben cobertes.

Maslow també va dissenyar una piràmide de les necessitats humanes en que quedaven ordenades segons la seva importància. Cal que primer es satisfacin les necessitats inferiors de la piramide, les bàsiques, per poder satisfer les següents. Com més “esglaons” siguin satisfets, més motivat estarà l'individu.

Al primer esglaó hi ha les necessitats fisiològiques, que fan referència als impulsos biològics del individu com el menjar o la vivenda. Al seguent esglaó trobem la necessitat de sentir-nos segurs, viure en un entorn estable i sense amenaces. A continuació hi ha les necessitats socials, de relacionar-nos amb altres individus. En el quart nivell hi ha l'autoestima, la capacitat de calorar-se a un mateix i reconeixer els propis mèrits i aptituts. Finalment, en el últim esglaó hi ha l'autorealització personal a la que l'individu només pot arribar després de satisfer tots els nivells anteriors.

La part pràctica d'aquest tema consisteix en buscar exemples de diferents comportaments per satisfer les diferents necessitats.

Els comportaments que fem per satisfer les nostres necessitats poden ser de tres tipus:

1. Constructiu → són aquells en que s'aconsegueix l'objectiu de satisfer la necessitat autèntica i tothom en surt beneficiat.

2. Destructiu → s'aconsegueix l'objectiu de satisfer la necessitat autèntica, però algú en surt perjudicat.

3. Fallit → no s'aconsegueix l'objectiu de satisfer la necessitat autèntica.

Pràctica:

Nivell 1 → Necessitats fisiològiques

• Comportament constructiu: una persona té gana i va a un restaurant a menjar.

• Comportament destructiu: añgú té molta sed i roba una ampolla d'aigua.

• Comportament fallit: un nen s'enfada perquè vol un joc i no respira.

Nivell 2 → Seguretat

• Comportament constructiu: posar una alarma per garantitzar la seguretat de la vivenda.

• Comportament destructiu: no abandonar mai la moto perquè no te la robin.

• Comportament fallit: per por a perdre una moto no la compres.

Nivell 3 → Social

• Comportament constructiu → conseguir un amic a partir de confiança i de donar i rebre.

• Comportament destructiu → un amic a qui li expliques tots els teus problemes i no l'escoltes.

• Comprotament fallit → tens una mala relació amb el teu pare, i per no discutir no el vas a visitar.

Nivell 4 → Autoestima

• Comportament constructiu → arreglar-te el nas amb cirugia estètica per millorar l'autoestima.

• Comportament destructiu → per millorar el teu autoestima critiques als altres.

• Comportament fallit → per millorar el teu autoestima vols aprimer-te deixant de menjar i et causes una anorèxia.

Nivell 5 → Autorealització

• Comportament constructiu → suspens un exàmen i decideixes estudiar més per la recuperació, en lloc de donar-li les culpes al professor.

• Comportament destructiu → seguir la teva pròpia ètica sense tenir en compte ni respectar la dels altres.

• Comportament fallit → sespens un exàmen i penses que la culpa és del professor.

REFLEXIÓ:

Pel que fa al pensament humanista, en que cada èsser humà té el que li cal per poder crèixer en el seu interior, ja hi estic prou d'acord però trobo una mica ingenu pensar que tots tenim tendència a crèixer en un sentit positiu. Jo de moment crec que hi ha alguna cosa més que les condicions de l'entorn que poden fer que una persona no creixi en sentit positiu i que es torni insalubre pel seu entorn.

De totes maneres, Maslow amb aquesta piràmide reflexa un esquema general de les necessitats humànes que podriem aplicar més o menys tothom la mateixa, però després cada persona ordena les seves prioritats de diferents manera, es a dir, cada persona haura de construir la seva pròpia piràmide i el seu pròpi mètode per arribar a l'autorealització.

Segurament, aquesta manera que va proposar Maslow, de complir les necessitats inferiors i després les superiors seria la més adequada per poder mantenir-se a l'últim esglaó d'una manera estable. Però com el mateix Maslow va dir, no cal satisfer completament un esglaó per poder passar al següent, i per això suposo que podem veure persones que no tenen casa (necessitat bàsica, fisiològica) i que són feliços.

Pràctica 5: Freud, la pasión secreta

En aquesta pràctica vam veure a classe una pel·licula sobre la vida de Freud i el psicoanàlisi. La pel·licula tracta sobre el moment en que Freud es veu interessat per l'estudi de la histèria quan els altres científics han rebutjat aquesta malaltia com a patología clínica. Al no trobar cap causa física per les lesions, els altres metges alemans van pensar que els pacients fingien els símptomes. Freud, en canvi, va demanar una beca per anar a estudiar a l'escola francesa de Charcot, que habia estat capaç de curar l'histèria amb l'hipnosi. Això va fer pensar a Freud que la lesió havia de ser a nivell psicològic i va començar a parlar de “trauma psicològic”.

En la part pràctica haviem d'escollir un dels aspectes de la pel·licula dels estudis de Freud i apropfundir-lo i jo he escollit el complexe d'Èdip i el d'Electra. El primer afecta als nens i el segon a les nenes. Concretament en aquesta pràctica em volia centrar en el segon, ja que es parla molt del complexe d'Èdip i en canvi el d'Electra sempre queda en un segon pla, fins i tot el mateix Freud no va parlar gaire de les nenes.

El complexe d'Èdip parla de una atracció per la mare que els nens solen sentir en l'etapa genital del seu desenvolupament psicosexual, aproximadament cap als tres anys. El nen no enten que el pare ha d'entrar en la parella que ell ha format amb la mare i han de passar a ser un grup de tres. El nen se sent el centre d'atenció de la mare i no vol compratir aquesta atenció amb el pare. Veu al seu progenitor com un competidor. Aquest complexe s'acaba solucionant quan el nen s'identifica amb la figura paterna i passa a compartir l'atenció de la mare sense problemes.

El concepte de complexe d'Electra va ser introduit a principis del segle XX per Jung. Es tracta de la fixació afectiva de la nena cap a la figura del pare. En aquest cas és molt més ambigu que el d'Èdip, per què les nenes tenen un vincle molt més estret amb la mare i és més difícil que la vegin com una competidora. Normalment es resol amb la nena tenint una predilecció pel pare, però en els casos patològics es possible que aquesta rebutji al seu progenitor al sentir-se defraudada per haver-la rebutjat.

Reflexió:

He volgut aprofitar aquesta pràctica per buscar una mica més d'informació sobre el complexe d'Èdip i sobretot el d'Electra, que s'en parla molt poc, i ja que havíem de tractar un tema de Freud m'ha semblat una bona oportunitat.

Pràctica 4: Mecanismes de Defensa

PRÀCTICA 4: MECANISMES DE DEFENSA

A finals del s. XIX comença el Psicoanàlisi amb Freud, un metge que s'interessa pels trastorns que no es podien explicar biològicament, la histèria. Es un problema que té una connotació conductual (paràlisi) i no es pot explicar biològicament.

Aquest trastorn es pot curar amb l'hipnosi, ja que els pacients no presentaven els símptomes en estat de hipnosi. Això fascina a Freud, que decideix anar a estudiar amb Charcot a França. Fred es planteja que en la persona conviuen almenys dos estats de conciencia excloents, un de concient i un de inconcient. El primer text que va apareixer del psiconàlisi es de Freud i Brever, on es plantejen qüestions que més endevant Freud va desenvolupar.

Freud va fer una primera proposta on defineix la persona com una entitat on hi ha una part concient i una d'inconcient. També diu que la part concient és més petita (com va explicar amb la metàfora d'un iceberg, on el concient es la part que sobresurt de l'aigua i l'inconcient tota la majoria que queda amagat sota la superfície). Una bona part de la vida dels humans té lloc en un espai on la ment concient no hi pot arribar, i això té repercusions en la part concient, en un lloc anomenat pre-concient.

CONCIENT / PRE-CONCIENT / INCONCIENT

Es necessari l'inconcient, perquè si aquest aflorés de forma massiva portaria problemes. Els mecanismes de defensa són creacions que serveixen per evitar que l'inconcient aflori massa i ens protegeixen del desequilibri psíquic.

Freud va estudiar la dinàmica interior. Utilitzava el concepte de líbido, amb el qual ell es referia a una energia global de les persones, tot i que bona part era sexual.

Tant Carl G. Jung com Alfred Adler es van acabar separant de Freud perquè no estaven d'acord amb donar-li tanta importància al sexe.

Basant-se en el líbido, Freud va proposar una teoria de la personalitat:

ID / EGO / SUPEREGO

Freud planteja que quan la part de l'inconcient que provoca un símptoma aflora en la part concient es pot curar el simptoma i en això es basa la teràpia del psicoanàlisi.

L'ID és innat, en canvi l'EGO i el SUPEREGO són adquirits. Aquesta entitat, l'ID, es regeeix pel principi de plaer, la satisfacció inmediata. Opera de forma innata fins els dos anys, tot i que formarà part de la persona tota la vida. A partir dels dos anys sorgeix una nova entitat fruit de la interacció amb el medi, el JO (EGO). Aquesta entitat opera a partir del principi de realitat. A partir d'aqest moment es produirà una interacció entre el que desitjo (ID) i el que puc aconseguir (JO). L'ID pot quedar frustrat i el nen enten que cal negociar amb la realitat. Totes dues entitats són egoistes, només miren per un mateix. A partir d'una tercera entitat, el SUPEREGO, apareix la dimensió social. Apareix cap als tres anys, i aquesta entitat té en compte als altres i s'afegeix a la dinàmica interna de la persona, per tant el comportament humà és el resultat de la interacció d'aquestes tres identitats.

Hi ha una teoria de Freud del desenvolupament psicosexual, basat en el líbido. Aquest desenvolupamet segueix unes fases, que si no són superades es produeix una fixació, un encallament en alguna de les fases que repercutiràn en el comportament de la persona.

Aquestes fases són les següents:

1. FASE ORAL (0-2 anys) → els nens obtenen el plaer per la boca (menjar, succió, etc). Cal que el nen quedi totalment satisfet en aquesta fase.

2. FASE ANAL (2-3 anys) → els nens comencen a aprendre a controlar els esfínters. No es pot forçar-los a que ho facin abans de que estiguin preparats.

3. FASE FÀLICA (3-6 anys) → els nens descobreixen els seus genitals i que d'aqui obtenen plaer. Apareix el compexe d'Edip (d'Electra en les nenes), en el que el nen s'enamora de la mare i a la vegada té por per si el pare s'entera. Per superar aquesta fase el nen s'ha d'indentificar amb el pare i així pot continuar enamorat de la mare sense tenir por.

4. PERÍODE DE LATÈNCIA (6-12 anys) → el nen va creixent fins arribar a la etapa de madiració sexual fisiològica.

5. FASE GENITAL (a partir dels 12 anys) → El nen arriba al punt de maduració sexual fisiològica.

Aquest és una teoria més de Freud que va utilitzar per explicarla conducta humana.ç

Finalement, Freud va parlar dels mecanismes de defensa, dispositius creats per el JO per protegir l'estabilitat psíquica de la persona. La seva pròpia filla, Anna, va proposar un llistat de nou mecanismes de defensa:

1. Repressió: aquest era, segons Freud, el mecanisme de defensa més important. Consistia en mantenir el impulsos inacceptables de l'ID fora de la conciencia.

2. Negació: negar-se a creure que un esdeveniment amenaçador o advers pot arribar a tenir lloc.

3. Projecció: la persona atribueix als altres els seus impulsos inacceptables per tal de sentir-se millor.

4. Racionalització: la persona busca una explicació racional per una realitat que li es inacceptable.

5. Intel·lectualització: la persona pren distància de les amenaces adoptant actituts fredes, anàlitiques i distants.

6. Formació reactiva: es protegeix contra l'alliberament d'un impuls inacceptable posant emfasi en el seu oposat.

7. Regressió: es dóna quan la persona, davant un problema que no es veu capaç de superar, torna a fases anteriors del seu desenvolupament.

8. Desplaçament: consisteix en canviar l'objectiu d'un impuls per reduir l'ansietat.

9. Sublimació: consisteix en transformar un impuls potencialment perillós en un comportament socialment madur i acceptable.

PRÀCTICA: Sublimar els set pecats capitals.

IRA: es produeix un accident de tràfic per que la senyal no te prou visibilitat.

- constructiva: analitzar primer el que ha passat i poder canalitzar l'ira cap a la solució del problema, p.e. Denúnciar l'ajuntament perque millori la visibilitat de la senyal.

- desconstructiva: sortir i barallar-se amb l'altre conductor, o carregar-se la senyal.

LUXÚRIA: molt de temps sense tenir relacions amb la parella.

- constructiva: parlar amb ella, intentar solucionar-ho i trobar alternatives.

- desconstructiva: enganyar a la parella tenint relacions amb altres.

GULA: una persona que té gana a totes hores.

- constructiva: posar-se una dieta equilibrada, repartida en molts àpats al dia.

- desconstructiva: no posar-te límits, deixar-te endur per la gana i abussar de les ingestes.

PERESA: una persona molt mandrosa que no pot evitar dormir.

- constructiva: buscar un treball que li permeti dormir el màxim d'hores possibles, tenint estones lliures o dies de festa.

- desconstructiva: quedar-se a l'atur.

SUPÈRBIA: Una noia que treballa en un despatx de comptabilitat, de manera que en un dels càlculs ha tingut un error, provocant que la resta de càlculs i números siguin erronis, i per tan la feina dels seus companys hagi estat en va.
- constructiva : No tenir aquesta actitud i assumir el seu error, ja que els seus companys ho entendran tenint en compte que tothom s’ha equivocat en un moment donat.
- destructiva : Ella no assumeix el seu error, ni demana perdo, té una actitud supèrbia envers els seus companys.

ENVEJA: un dia de classe després d'un examen un/a noi/a s'adona de que és la persona que ha tret la pitjor nota de la classe i això la fa estar rabiosa amb la resta dels seus companys.
- constructiva: veu que si té rabies i enveges cap als altres és perquè ell/a vol tenir millor notes i és planteja aconseguir aquest objectiu de cares ala pròxims exàmens i mira quina metodologia pot utilitzar i aplicar per a poder-ho aconseguir.
- destructiva: comença a fustigar-se i a bombardejar-se de pensaments negatius, com ara: no puc, no ho aconseguiré, sóc tut/a... I això porta la persona a deixar d'estudiar i a centrar-se en boicotejar les classes.

AVARÍCIA: un senyor que treballa a una empresa des de fa molts anys, resulta que l’any passat el varen ascendir, aquesta proposta ha creat en ell un sentiment de superar-se en tot moment, i per tant, s’ha tornat avariciós i així ho demostra amb els seus companys de feina, aquests decideixen donar-li l’esquena.
- constructiva: aquest individu hauria de valorar la que la seva actitud ha estat negativa en els últims mesos, i que un canvi en el seu comportament farà que els seus companys tornin a confiar en ell, perquè en cara estar a temps.
- destructiva: seguir amb l’actitud que tenia fins ara, tenint en compte que seguira sol i cada vegada més tindrà la gent encontra.

REFLEXIÓ:

Tots podem identificar-nos amb algun o altre mecanisme de defensa. Tots utilitzem aquests dispositius quan no som capaços d'acceptar els nostres desigs interns i tots hauriem d'intentar sublimar-los, encara que no sempre és tan fàcil.

Hem sorprén la mala visió que es té del psicoànalisi en la universitat per la majoria de professors, dóna la sensació de que el psicoanàlisi no es tractat com una perspectiva més de la Psicologia, sino com si hagessim de rebutjar-la ara ja abans de començar. Es veritat que no tots els professors en parlen malament, de fet hem fet una assignatura en que hem utilitzat teories psicoanàlitiques per explicar el comportament humà, i a mi personalment no m'han semblat tan absurdes, tot i que jo encara no tinc gaire coneixements del camp de la Psicologia com per opinar.

Pràctica 3: Distorsions Cognitives

Wundt al s.XIX proposava l'estructuralisme que consistia a intentar descobrir quina és la estructura de la ment. Una mica més tard W. James, a finals del s. XIX i principis del XX, va parlar de funcionalisme, saber com funciona la ment.

Després d'un salt en el temps, Pavlov va descobrir el que ell va anomenar condicionament clàssic (estímul → resposta). Watson va aplicar aquest coneixement per explicar una teoria explicativa de les fòbies.

Fins aquest moment la Psicologia estava definida com “l'estudi dels estats de conciencia”, però Watson va canviar aquesta definició per que aquests estats no eres objectius, no són observables. Gràcies a ell la Psicologia va passar a ser l'estudi de la conducta observable (conductisme radical). Skinner, amb el seu condicionament operant (estímul → resposta → conseqüencia) està dins d'aquest mateix marc teòric. Les tècniques d'intervenció que s'han fet a partir d'aquest plantejament s'han anomenat “tècniques de modificació de conducta”, i han estat la base teòrica conductista. Aquestes tècniques el que pretenen és que una conducta augmenti o disminueixi.

Aquest plantejament, el conductisme, va anar evolucionant amb el pas del temps ja què estava molt limitat. Així, A. Elhis i A. T. Beck van eixamplar el marc d'estudi de la Psicologia afegint els pensaments a la conducta. Així sorgeix als anys 50-60 el cognitivisme. (estímul → organisme → resposta → conseqüencia)

El model cognitivista accepta que abans de donar una repsosta a un estímul, aquest passa per un filtre personal, es a dir, que el mateix estímul pot produir respostes diferents en diferents persones (organismes).

Les distorsions cognitives son pensaments que tenen conseqüencies negatives en l'estat d'ànim i en la conducta de les persones. Amb això s'afegeix al cap d'estudi de la Psicologia la conducta no observable.

Els cognitivistes, llavors, començen a estudiar les formes de pensaments i fan una llista de les distorsions cognitives:

PRÀCTICA:

1. Generalització excessiva

• He anat a fer esport i m'he fet mal, per tant, crec que sempre que faci esport em faré mal.

• M'han robat al carrer, sempre que passi per aquell carrer hem robarà.

2. Abstracció selectiva

• Vaig de colònies i una de les nits tinc febre. Tot i que m'ho he passat bé només recordo la nit que vaig estar malalt.

• He fet una exposició oral i m'he oblidat de dir una cosa, encara que m'ha sortit molt bé només recordo el que se m'ha oblidat.

3. Polarització o pensament de tot o res

• Un dia no hem sona el despertador, arribo tard i hem penso que sempre arribo tard.

• En un treball en grup sempre aport-ho idees. Un dia hem corregeixen una i penso que mai dic res bé.

4. Desqüalificació d'allò positiu

• Hem toca un premi a la rifa, però no m'agrada.

• Aprovo l'examen de conduir i penso que ha estat gràcies a l'examinador.

5. Lesctura del pensaments

• Una persona té un mal dia, hem contesta malament i hem penso que té algún problema amb mi.

• Miro el rellotge en un examen, el professor hem veu i suposo que es pensa que estic copiant.

6. Endevinar el futur

• Jugo un partit contra un equip complicat i penso que perdre.

• Deixo la meva parella i penso que el seu germà em picarà.

7. Magnificació o minimització

• Penso que un professor sempre tindrà la raó per que a mi hem cau bé.

• Penso que un polític d'un partit que no m'agrada sempre dirà mentides.

8. Raonament emocional

• M'agrada molt tocar la guitarra i per això penso que ho faig molt bé.

• No m'agraden les matemàtiques i penso que no s'em donen bé.

9. Etiquetar erròneament

• Penso que tots els negres són alts.

• Penso que els homes condueixen millor que les dones.

10. Autoinculpació

• M'emporto el meu amic de festa quan ha d'estudiar, suspèn i hem penso que ha estat culpa meva.

• Els meus pares es separen i crec que ha estat per culpa meva.

11. Personalització

• He aprovat un exàmen perquè la meva àvia m'ha posat una espelma a l'esglèsia.

• Guanyo les eleccions a delegat gràcies a l'amic que m'havia presentat.

12. Imperatiu categòric

• He suspès un exàmen havent estudiat i crec que encara havia d'estudiar més.

• Estic nerviós, tinc un accident i penso que no havia d'haver agafat el cotxe.

REFLEXIÓ:

Al començar la pràctica i parlar de distorsions cognitives semblava que seria alguna cosa greu, i mentre avançava la classe hem vaig anar adonant de que eren actituts que prenem més sovint del que ens pensem. Jo hem vaig identificar amb més d'una, però suposu que per que arribi al nivell de patològic ha de ser molt més exagerat.

Aquestes distorions són com actituts negatives que afecten a les nostres conductes i ens fan més propensos a patir decepcions. De totes maneres, tots podem patir alguna en algun moment de la vida, sense que sigui res preocupant. Una persona que estigui passant un mal moment pot fer abstracció selectiva, pero segurament parlant amb els seus amics s'adonarà del seu error. El problema es quan aquestes actituts es tornen constants en la nostra vida.

Finalment, mentre buscavem els exemples per les diferents distorsions ens vam adonar de que moltes eren molt semblants, i que el mateix exemple que posavem per una podria servir per una altra, per tant seria díficil decidir quina es la distorsió més acusada en una persona.